En un post anterior vam parlar de la importància que va tenir l’ús de la bicicleta en l’emancipació
de la dona, cap a finals del segle XIX i principis del XX. La bici, un vehicle
fàcil de comprar i portar, va donar una llibertat impensable a aquelles dones
que socialment no podien portar un automòbil o anar soles pel carrer. Al cap de
poc, va convertir-se en tot un símbol pels primers moviments feministes, com el
de les sufragistes, fins al punt de que la sufragista Susan B. Anthony va
definir la bicicleta com la “màquina de la llibertat”. La bici no només
suposava un canvi social, sinó també estètic i personal, provocant que les
dones poguessin vestir amb roba més còmoda i menys rígida.
En aquest context,
i de forma estranyament curiosa, els metges de l’època (tots homes) van
començar a diagnosticar una nova malaltia anomenada “cara de bicicleta”, els
símptomes de la qual eren “llavis demacrats, ulleres, ulls sortits, mandíbula
desencaixada”. Aquesta malaltia es donava en aquells que agafaven la bicicleta,
especialment les dones. Fins i la una revista mèdica Literacy Digest afirmava el 1895 que “La postura sobre la bici,
l'esforç inconscient de mantenir l'equilibri i el sobreesforç físic tendeixen a
produir 'cara de bicicleta'”. Els metges van arribar a dir que muntar en
bicicleta també podien patir cansament, insomni, palpitacions, mals de cap i
depressió. Fins i tot tuberculosi i un increment de la libido, un seguit de
malalties que tendien a donar-se més en dones que en homes. En última instància
es recomanava a les dones no usar les bicis per tal d’evitar aquestes
patologies.
Com és evident,
moltes dones es van rebel·lar contra aquestes afirmacions i van seguir anant en
bicicleta de forma lliure. Aviat es va descobrir que aquesta suposada malaltia
era un invent per espantar a les dones a l’hora d’utilitzar un transport que
les anava alliberant cada cop més del patriarcat i d’una societat regida pels
homes. De fet, A mesura que el nou segle XX amenaçava amb la seva arribada,
molts metges van començar a qüestionar públicament aquesta malaltia fictícia,
destacant que la cara d'esforç dels ciclistes només es donava entre els
principiants; però que a mesura que anaven agafant pràctica, aconseguien
mesurar el seu esforç muscular i adquirien una major confiança i agilitat sobre
la bicicleta. És més, parlaven dels beneficis que aquesta activitat física
aportava a la salut.
Al cap de poc
temps la malaltia “cara de bicicleta” va ser només un intent fallit per tal d’evitar
que les dones aconseguissin una major igualtat. Per fortuna, la bici va acabar
sent un element de canvi social.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada